En opinió del meu amic Albert Turull, filòleg cerverí aficionat als noms dels llocs, el topònim Llobregós vindria a significar fangós, poc més o menys. I aquest afluent del Segre no gaire cabalós –amb les excepcions de rigor- recorre i conforma una vallada que s’estén fins més amunt de Castellfollit, i de la Molsosa, a l’actual comarca de l’Anoia, una conca de terrenys argilosos i guixosos, no gaire consistents i de vegetació més aviat migrada, incapaços de retenir l’aigua de la pluja, que es precipita amb el fang cap a la seva llera. Un riu llotós, per tant, de nom ben complicat: uns l’anomenen Llobregós, d’altres en canvi Riubregós (com abreviant), que és el comentari que acompanya el topònim de pobles com Torà o l’esmentat Castellfollit.

Sigui com sigui, la vall traçada per aquest corrent de nom equívoc constitueix una veritable subcomarca, al nord de la Segarra, amb una personalitat acusada. I sens dubte, tal com comprovaran els lectors d’aquesta guia, tot un compendi d’atractius paisatgístics, monumentals, naturals, gastronòmics i culturals que la fan mereixedora de l’atenció dels visitants. Turistes que sens dubte repetiran l’estada, perquè la conca del Llobregós no s’acaba mai (vull dir que no s’exhaureix l’interès dels natius i forasters pels seus al·licients de tot ordre).

Vista durant molt de temps com un simple corredor de pas entre Calaf i Ponts, o viceversa  -la cèlebre “carretera dels andorrans”-, la vall reclama ser valorada com una entitat pròpia, una destinació turística “per se”. I no crec exagerar si afirmo que en té totes les aptituds, com bé es desprèn d’aquesta publicació de textos concisos i fotografies que fan venir ganes d’agafar el vehicle i personar-se amb urgència en algun d’aquells paratges que fan l’efecte d’haver-se quedat suspesos en un temps més amable i tranquil.

Dic Vall del Llobregós i em vénen al cap la torre del rellotge de Sanaüja, les ermites de l’Aguda, el monestir de Cellers, el Sant Dubte d’Ivorra, la torre de Vallferosa o les muralles de la col·legiata de Castellfollit, però també l’ofegat i les perdius a la vinagreta de Torà o les arengades i el paté casolà de Massoteres. Tot un àmbit de sensacions per no passar de llarg.

Bon viatge i bona estada.

Vidal Vidal