Els enterraments tipus balma i dolmen de l’època megalítica són les evidències d’ocupació humana més antiga al Llobregós (2800-1800 aC) i, alhora, l’element més característic des del punt de vista prehistòric. A més de les seves necròpolis aquests petits grups d’agricultors ens han deixat nombrosos testimonis d’estris de pedra polida com destrals i percussors, eines de sílex com ganivets, puntes de sagetes i raspadors.

Del bronze i del ferro en resten fragments de ceràmica feta a mà amb presència de decoració a base de cordó, gairebé sempre fora de tot context arqueològic a causa de les pràctiques agrícoles actuals, que han destruït molts d’aquests assentaments.

Els vestigis de la cultura ibera a la vall s’acostumen a trobar en turons elevats gaudint d’una situació privilegiada que permet un ampli domini visual del territori.

De la cultura romana constatem assentaments agrícoles en un clar exemple de l’existència d’una certa organització del territori. Alguns historiadors fan esment d’una possible via romana que seguia el curs del Llobregós i que posaria en contacte les ciutats romanes de Sigarra (Prats del Rei), Iesso (Guissona) i, per Ponts, amb Aesso (Isona).

Finalment, les tombes excavades a la roca són un altre dels elements més comuns al Llobregós. Es tracta de necròpolis altmedievals que han estat testimonis del domini musulmà a la zona. En alguns casos les trobem aïllades i, en altres, associades a habitatges o torres de guaita medievals.